Tribunal:
     PRESIDENT: LLOP TORNE, CARLOS JUAN
     SECRETARI: MENDOZA ARROYO, MARIA DEL CARMEN
     VOCAL: SAINZ GUTIERREZ, VICTORIANO
Resum de tesi: La Regió Hidrològica 36 (RH36) és una de les 37 regions hidrològiques identificades a Mèxic per la Comissió Nacional de l'Aigua. Dins d' aquesta regió es localitzen les conques dels rius Nazas i Aguanaval, dos rius endorreics del nord-oest mexicà. Les aigües d'aquests dos rius han permès que la Zona Metropolitana de la Laguna sigui una regió pròspera amb una gran indústria agroproductiva. Això va poder aconseguir-se amb la regulació dels rius (principalment el riu Nazas) mitjançant la construcció de preses i canals entre 1930 i 1990. No obstant això, el control establert sobre el riu Nazas amb les preses Lázaro Cárdenas, Francisco Zarco i la xarxa de canals a la conca baixa, va intensificar la pèrdua de la Laguna de Mayrán a la seva desembocadura, a més de la desaparició del cabal a la conca baixa davant les ciutats de Torreón, Gómez Palacio i Lerdo.A les conques baixes de la RH36 hi ha un elevat estrès hídric, conseqüència de la sobreexplotació dels aqüífers principals i la baixa disponibilitat de recursos hídrics pels efectes del canvi climàtic. En el context d' aquesta recerca, es parteix d'una hipòtesi que sosté que l'elevat estrès hídric és en part ocasionat per la desconnexió entre la infraestructura regional d'emmagatzematge i distribució de l'aigua, els sistemes d'irrigació agrícola, les poblacions rurals, urbanes, i les seves superfícies agroproductives. Addicionalment, s’argumenta que les infraestructures hidràuliques han estat planificades al marge del context urbà regional de la conca baixa i les seves dimensions lògiques, la qual cosa ha ocasionat alteracions a la matriu ecològica i l'organització de les poblacions rurals.En la recerca s'utilitza un enfocament de conca per determinar els límits de l'objecte d' estudi. És a dir, se sosté que per a la reestructuració de les poblacions i la potencial restauració fluvial dels rius Nazas i Aguanaval, cal comprendre l'organització de totes les comunitats dins dels límits geogràfics. Cadascuna de les 33 subconques que componen la RH36 és subjecta a una anàlisi profunda dels seus teixits urbans i rurals. A més de les poblacions, l'estudi de les superfícies agroproductives, la infraestructura hidràulica i viària és part fonamental de l'enfocament de conca. La tesi es desenvolupa en quatre capítols. En el primer capítol s'expliquen la metodologia, hipòtesis, objectius i l'estructura general de la RH36. Addicionalment, s'integren referències sobre estructures d'emmagatzematge d'aigua en diversos contextos que comparteixen condicions geogràfiques similars a la RH36. El segon capítol és un atles dirigit a construir informació morfològica de les 33 subconques de la regió, els seus teixits urbans, rurals i superfícies agroproductives. Aquest atles és una de les principals aportacions de la recerca i serveix de preàmbul per als capítols III i IV. El tercer capítol, explora referències globals sobre la restauració fluvial i remoció de preses. Les referències són un punt de partida per al capítol IV on es presenta l' abordi estratègic per a la restauració fluvial de la RH36.Finalment, la recerca presenta conclusions basades en lanàlisi profunda dels teixits, la xarxa hidrogràfica i la infraestructura hidrològica. Es defensa que les infraestructures hidràuliques localitzades en la transició urbà-rural a les ciutats intermèdies de la RH36 poden oferir serveis ecosistèmics i propiciar l'equilibri ecològic-productiu de la regió. Addicionalment, se sosté que la restauració hídrica en el curs baix dels rius Nazas i Aguanaval depèn directament d'una reestructuració de la infraestructura hidràulica de les poblacions urbanes i rurals a tota la regió hidrològica 36.

Tribunal:
     PRESIDENT: MONEO VALLÉS, JOSE RAFAEL
     SECRETARI: CROSAS ARMENGOL, CARLES
     VOCAL: ROSAS VERA, JOSÉ
     VOCAL: LLEÓ FERNÁNDEZ, BLANCA
     VOCAL: GÓMEZ ESCODA, EULÀLIA MARIA
Resum de tesi: L'obra escrita de Manuel de Solà-Morales mereix un lloc central en la seva biografia intel·lectual, al costat de l'experiència pedagògica i dels projectes urbans que va desenvolupar; ensenyament, pràctica i escrits són els tres puntals que estabilitzen la seva personalitat científica. L'objecte d'estudi de la tesi és el seu pensament urbanístic madurat en articles i llibres, expressió sintètica d'idees i visions urbanes.“Manuel de Solà-Morales, escriptura i pensament” presenta tres grups de resultats:1. Els catàlegs sistemàtics d’articles i llibres (amb alguns complements) organitzats segons un criteri de base cronològica. La relació exhaustiva del material escrit permet “accedir” a la globalitat del cos documental de la tesi. Subsidiàriament, insinua enllaços i facilita el coneixement de quatre textos inèdits (en annex).2. Una hipòtesi d'agrupació d'articles (i llibres) -accents al catàleg- basada en conceptes complementaris i en seqüències cronològiques; permet “descriure” amb intenció prospectiva el material objecte d'estudi sobre la base de vint tòpics que desconstrueixen i estructuren el seu pensament complex. Aquest capítol estableix les bases d’una possible biografia científica.3. La identificació i la glossa d'algunes idees emergents del pensament de Manuel de Solà-Morales. Es presenten en set assaigs recolzats en algun dels seus textos teòrics. Els assaigs posen en relació conceptes, complementaris o contradictoris, que abasten, vistos en conjunt, els principals eixos del seu pensament; permeten “comprendre” el seu llegat intel·lectual.Els assajos, personals i especulatius, no pretenen la crònica precisa (encara que no la defugen) de la trajectòria de Manuel de Solà-Morales. Són textos autònoms entre sí que segurament esbossen un relat. Indirectament insinuen un cànon d'escrits fonamentals.Els assaigs destaquen els temes que constitueixen l'armadura conceptual del pensament de Manuel de Solà-Morales. A més d'identificar els eixamples com un tòpic rellevant en la síntesi del coneixement del fet urbà -no només pel contingut dels articles, sinó també per l'exemplaritat metodològica que mostren com a il·lustració d'una intenció intel·lectual-, del creuament d'arguments que presenten emergeixen altres qüestions: la història urbanística basada en el concepte de “idea a la ciutat” que es concreta en la metodologia de les Deu lliçons; la visió de la ciutat per parts, deutora del valor d'actualitat del proto-urbanisme del segle XIX; la idea romana de fundació subjacent en els processos de creixement sobre l'abstracció del traçat; el projecte urbà i l'arquitectura a la “ciutat artefacte”, que incorpora progressivament la sensibilitat del que és periurbà i de les noves formes de creixement que es desenvolupen en territoris informals; la dialèctica ciutat – territori com a debat obert entre el que és metropolità i la materialitat dels llocs urbans. En aquesta línia, com a argument de fons -més pensament que teoria-, l'acció sobre allò urbà es dilucida entre l'experiència sensorial i la memòria -individual i col·lectiva- com a expressió de les narratives que construeixen els fenòmens de la ciutat, des de l'observació i la consciència, des de la interpretació i la intuïció.Es constata, com a final obert, una certa dualitat -cronològica i metodològica- entre un univers d’estudi centrat en les estructures del creixement urbà i en les idees que sustenten el sentit de cada fet urbà -perfectament il·lustrat per l'acumulació d'escrits sobre els eixamples- i una visió més material del que és urbà enfocada a la dialèctica arquitectura i ciutat -il·lustrada per la idea de “les coses urbanes”- que culmina la trajectòria intel·lectual de Manuel de Solà-Morales.

Tribunal:
     PRESIDENT: LLOP TORNE, CARLOS JUAN
     SECRETARI: GALLEGO PICARD, ELISA
     VOCAL: LONGHIN, ELENA
     VOCAL NO PRESENCIAL: MEDINA ACOSTA, MERCEDES
     VOCAL NO PRESENCIAL: OSORIO GUZMAN, ANA MARIA
Resum de tesi: Bogotà, situada en una sabana lacustre envoltada per páramos i zones humides, ha estat modelada al llarg de la seva història per la seva relació amb l’aigua. Des dels camellons muiscas fins als processos moderns d’urbanització, la ciutat ha integrat rius, canals i torrents dins el seu teixit urbà. L’aigua, “sie”, ha estat objecte d’estudi des de diverses disciplines, subratllant la seva rellevància ambiental, econòmica i social. No obstant això, l’enfocament tradicional a Bogotà s’ha centrat en el subministrament i el control de riscos, sovint provocant una sobreexplotació del recurs, i una representació reduccionista en els mapes, que mostra l’aigua com una simple línia blava, desconnectada del seu context i resultant en una pèrdua de qualitat ambiental.Davant la crisi climàtica actual, és imperatiu reexaminar la relació entre aigua i territori amb un enfocament més holístic i sensible, especialment des d’una perspectiva ambiental. La investigació parteix de la hipòtesi que Bogotà actua com una interfície entre páramos i zones humides, cosa que revela la necessitat de noves interpretacions sobre com l’aigua interactua amb el territori. L’objectiu principal és explicar les interaccions entre l’aigua i la ciutat de Bogotà, per tal de donar compte del paper de l’aigua a la ciutat, utilitzant dos enfocaments epistemològics: l’aigua com a subjecte de dret i com a agent en xarxa.La tesi utilitza hidrocartografies, combinant tècniques d’anàlisi de dades amb dibuixos interpretatius i observacions empíriques per oferir una visió integral de les diferents representacions de l’aigua i la seva influència en la configuració territorial. L’enfocament transescalar i multidimensional proposat permet qüestionar les anàlisis tradicionals i explorar noves solucions basades en la comprensió dels cicles naturals de l’aigua.Concloem que, a Bogotà, l’aigua actua com un agent dinàmic en el diàleg espacial entre l’entorn urbà i els cossos d’aigua, redefinint els límits mitjançant un enfocament transescalar que desafia els límits tradicionals i proposa una integració més harmònica dels components territorials. Atès que cap cartografia és definitiva i cada representació reflecteix processos en constant canvi, l’estudi suggereix una nova forma d’apreciar els atributs del territori, promovent una reconciliació entre l’aigua i la ciutat i destacant la constància del canvi, allò líquid. Aquesta comprensió més profunda posa de relleu la necessitat d’adaptar la planificació urbana per considerar l’aigua no només com un recurs estàtic, sinó com un subjecte de dret i un agent en constant influència sobre el desenvolupament urbà. La visió de Bogotà com una ciutat de zones humides, interactuant amb páramos i conques, visibilitzaria les dinàmiques hídriques en la planificació urbana, desafiant models territorials que han ignorat la seva presència.

Tribunal:
     PRESIDENT: SARDÀ FERRAN, JORDI
     SECRETARI: SPANOU, IOANNA
     VOCAL: MORAITIS, KONSSTANTINOS
Resum de tesi: La tesi comença abordant una sèrie de preguntes sobre la configuració d'aquest paisatge únic i aprofundeix en la formació cultural de perspectives sobre la costa, examinant com intel·lectuals estrangers i locals han modelat visions al llarg del temps. Analitza el Grand Tour i les seves interpretacions contemporànies, la generació del 1930, buscant comprendre la seva influència en la imaginació col·lectiva sobre Àtica. Ofereix una visió general sintetica de la dimensió històrica, que abraça des de l'antiguitat fins a l'evolució turística d'avui. S’analitza igualment la toponímia i el paisatge, els arxius històrics i els mapes antics, centrant-se especialment al terreny costaner de l'Àtica occidental. La investigació explora la mirada sensorial de l'Àtica i la producció cinematogràfica local després de la dècada del 1950, amb una selecció fílmica de preses costaneres. Des d'un punt de vista cultural i sensorial, el cinema ofereix una lent única mitjançant la qual es percep la costa. Permet explorar els aspectes emocionals i experiencials de la vida costanera capturant l'essència de l'entorn marítim. El cinema, amb les seves capacitats narratives, ens pot ajudar a connectar amb la costa a nivell personal i emocional. En desentranyar pel·lícules on el paisatge adquireix un paper protagonista, la investigació canvia el seu enfocament al cinema com a eina per articular les complexitats de l'entorn costaner, un enfocament nou i imaginatiu per aprehendre'n l'essència. En aquest context, el cinema no es considera simplement una forma artística narrativa; més aviat, emergeix com a mitjà potent, tant per a la representació, com per a la comprensió d'un paisatge. Finalment, s’aprofundeix en una exploració del paisatge a través de la cartografia i el mapeig original, amb l'objectiu de descobrir-ne el potencial, les dinàmiques i els atributs qualitatius que el defineixen. L'objectiu principal és desentranyar l'espai costaner, revelant-ne la configuració, els trets fonamentals i els elements paisatgístics prominents que donen forma a la seva essència. A través de la cartografia, es farà un esforç per destriar les intricades relacions entre diverses entitats, navegant per escales i oferint una lent interpretativa fonamentada en la perspectiva del paisatge. En aprofundir en aquests aspectes, s'obté una comprensió més profunda de com funciona la costa i com pot ser aprofitada per a diverses finalitats, des de la planificació del paisatge urbà, fins a la conservació del medi ambient. L'arquitectura del paisatge com a interfície entre la ciutat i la natura proposa processos interdisciplinaris per aplicar-hi. A través de la cartografía, es fa un esforç per destriar les intricades relacions, navegant per escales i oferint una lent interpretativa del paisatge. La configuració espacial del sòl, la superfície com a infraestructura en el sentit de carcassa paisatgístic i els aspectes ecològics com una xarxa sistèmica podrien integrar el paisatge natural en la discussió sobre la rejoveniment de la ciutat de manera resilient. L'arquitectura del paisatge com a interfície entre la ciutat i la natura proposa processos interdisciplinaris per aplicar-hi.

Tribunal:
     PRESIDENT: CASTIÑEIRA PALOU, MARIA ISABEL
     SECRETARI: PAGLIUSO DE ANDRADE, ANA CAROLINA
     VOCAL NO PRESENCIAL: IRACHETA CENECORTA, ALFONSO XAVIER
Resum de tesi: Aquesta investigació és un estudi urbà sobre Tijuana, el propòsit del qual és comprendre els processos històrics que l'han delineat des dels seus orígens regionals, l'evolució dels processos urbans i la seva materialitat construïda, en perspectiva, d'on venim i cap a on anem. Proposa desvetllar les arrels i les implicacions de la seva materialitat, que es reflecteixen en una manera de fer, en unes formes pròpies d'habitar, que ens plantegen diverses interrogants. Per què la ciutat és com és? Quin és l'origen d'aquestes formes? Què la fa diferent de ciutats d'altres latituds i, fins i tot, de la mateixa regió? Com n'ha estat la transformació? Quins processos urbans l'han delineat? Quines són les implicacions d'aquesta materialitat en la forma de vida dels habitants?La investigació se sustenta en tres mètodes d'anàlisi: históricoregional, evolució urbana i morfològica. El primer fa referència a l'anàlisi del context regional, des dels processos de colonització fins a la formació de les noves ciutats i l'origen d'algunes pràctiques urbanes arrelades que revelen les arrels d'una identitat regional. En segon lloc, l'enfocament d'evolució estudia la transformació de les pràctiques urbanes, de les maneres d'habitar i de construir i de les formes del creixement que van canviant en etapes identificables al llarg del temps. L'enfocament morfològic se centra en el teixit urbà residencial a diverses escales, desvetllant les maneres d'habitar i de construir, mitjançant la categorització dels diferents elements del teixit: l'habitatge, la parcel·la i la poma.L'abordatge d'aquests enfocaments es fa mitjançant l'anàlisi de tres factors que constitueixen eixos transversals de l'estudi: territori, societat i planejament urbà. La forma del territori planteja diversos reptes al creixement urbà, especialment en una ciutat com Tijuana, amb una topografia accidentada. L'àmbit social té vida pròpia, amb uns referents culturals i de manera de vida que, en el cas de Tijuana, és una ciutat de migrants de diferents regions del país, una ciutat pluricultural de creació recent. El paper de la planejació urbana és intermediària entre territori-societat i la construcció material, mitjançant l'aplicació de normes, polítiques i accions de l'àmbit públic.L'estructura metodològica es compon de treball d'escriptori i de treball de camp. El primer consisteix en anàlisi documental, estadística i cartogràfica, les principals fonts d'informació de la qual són els estudis urbans de Tijuana, bases estadístiques, cartogràfiques i fotogràfiques de diferents fonts locals, nacionals i internacionals. El treball de camp consisteix en entrevistes a actors clau, recorreguts a les diferents zones de la ciutat per observació in situ, entrevistes informals a habitants i conformació d'un àlbum fotogràfic. És una investigació aplicada que genera coneixement pràctic sobre àrees, processos i intervencions concretes per a la planejació urbana. Alhora, la investigació es recolza en un cos teòric que sustenta les seves troballes, especialment en un enfocament característic dels estudis desenvolupats al Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura Barcelona.Una de les aportacions principals de l'estudi es troba en el seu enfocament morfològic que brinda una base dibuixada a diferents escales de l'estructuració física de la ciutat que permet una millor comprensió de les parts que la componen, i alhora de la seva materialitat com un tot. En general, l'estudi aporta un coneixement interdisciplinari i teoricopràctic com a punt de partida per a la intervenció, per al plantejament de projectes de transformació, regeneració i rehabilitació urbana, especialment del teixit residencial, així com elements de reflexió per a la construcció d'un model propi de ciutat, una ciutat pensada.

Tribunal:
     PRESIDENT: MARTI CASANOVAS, MIQUEL
     SECRETARI: BRAVO, LUISA
     VOCAL: OKTAY, DERYA
Resum de tesi: Els basars tradicionals de l'Iran, que han perdurat des dels inicis de les ciutats, representen complexos urbans essencials integrats al seu teixit històric i cultural. Amb la seva notable resistència i adaptabilitat física i funcional, van créixer i evolucionar en el teixit dens de les ciutats tradicionals iranianes al llarg del temps. Aquest estudi reconeix aquests basars com a entitats vives, que s'han desenvolupat i perdurat, algunes al llarg dels segles fins a arribar a l'era actual. Per això, els considerem tresors de planificació urbana, de la innovació arquitectònica i dipòsits de valors socials, significatius, un dels patrimonis nacionals més importants de l'Iran. Serveixen com a condensadors físics de l'art iranià i manifestacions del seu pensament, reflectint una unitat espacial i semàntica sota les seves diverses estructures físiques. Durant l'era pre-moderna, el basar servia com a nucli de les ciutats iranianes, actuant com a espai de reunió pública i configurava significativament la seva estructura soci espacial. No obstant això, el paper i el significat del basar en la ciutat postmoderna s'han anat difuminant, influenciats per una complexa interacció de transformacions polítiques, econòmiques, socials i de gestió urbana durant el darrer segle.La coexistència natural i la claredat del basar dins de la ciutat antiga van persistir durant segles. Tanmateix, l'adveniment de la modernitat ha fet que la relació entre la ciutat i els seus elements constituents sigui considerablement més intricada. Aquesta recerca intenta aclarir les dinàmiques actuals d'aquesta relació, emprenent una exploració històrica i contemporània del basar iranià, conceptualitzat com una entitat dinàmica i viva. Amb l'ajuda d'aquesta analogia, l'estudi cerca d’analitzar les etapes evolutives, els estils de vida, els patrons de comportament i els factors que contribueixen a la supervivència o el declivi d'aquests organismes urbans.Hem intentat retratar l'essència contemporània dels espais urbans més antics i nobles de l'Iran utilitzant diverses metodologies quantitatives i qualitatives, incloent-hi l'anàlisi descriptiva i la documentació visual. El mètode comparatiu es va utilitzar per analitzar un conjunt de basars iranians en termes de vida física i social en diferents períodes. Conseqüentment, es va realitzar una investigació inductiva recollint un conjunt de dades de diverses mostres de basars i sotmetent-les a una anàlisi morfològica i tipològica meticulosa. A més, la recerca va abordar la vitalitat dels basars iranians centrant-se en un estudi de cas específic, el basar de Shiraz, utilitzant un enfocament multifacètic que inclou observació, entrevistes i treball de camp. Finalment, els resultats de la investigació es van convertir en patrons simples i comprensibles, facilitant una comprensió coherent dels resultats.Els resultats d'aquesta investigació probablement contribuiran substancialment a la preservació i millor comprensió d'aquest valuós llegat urbà, ajudant a mantenir la posició d'aquests complexos urbans en les ciutats iranianes i en projectes relacionats en el futur.

Tribunal:
     PRESIDENT: FRANQUESA SANCHEZ, JORDI
     SECRETARI: ROCAMONDE LOURIDO, JAVIER
     VOCAL: PERARNAU LLORENÇ, JAUME
Resum de tesi: Aquesta recerca analitza la transformació de la capçalera del Llobregat a partir del impacte de la mineria del carbó i de la industrialització, entenent aquesta activitat com la base de la configuració actual d'aquest territori. L'estudi es desenvolupa a partir de tres hipòtesis principals o línies de treball.La primera sosté que la mineria del carbó ha generat el pas d'un sistema d'ocupació territorial de base rural a un de base industrial, que s'expressa amb la incorporació de població forana en la aparició d'assentaments al llarg de les vies de comunicació.La segona planteja que aquesta activitat industrial defineix el paisatge de la capçalera del Llobregat, amb nuclis de nova creació i la transformació dels existents.La tercera afirma que la mineria del carbó introdueix la modernitat en aquest territori, amb noves concepcions en diferents àmbits, com la forma de construcció, les tipologies residencials, els equipaments i els serveis.Tanmateix defensem que el passat industrial pot esdevenir una oportunitat per la revaloració del territori, amb projectes de desenvolupament local basats en els recursos culturals.Es planteja el desenvolupament d'aquestes hipòtesis agrupant-les en tres blocs, que alhora es despleguen en set capítols, que aborden altres hipòtesis secundàries. L'anàlisi segueix un ordre cronològic que aborda el fenomen de la mineria des d'una fase anterior a la explotació, durant la mateixa, i finalment des de l'actualitat.

Tribunal:
     PRESIDENT: RUBERT DE VENTOS, MARIA
     SECRETARI: MARTI CASANOVAS, MIQUEL
     VOCAL: GÓMEZ ORDOÑEZ, JOSÉ LUIS
     VOCAL: SARDÀ FERRAN, JORDI
     VOCAL: GARCIA FONTAN, CRISTINA
Resum de tesi: “Hipòtesis sobre una línia” analitza l’impacte que la construcció del ferrocarril ha generat als nuclis urbans de les línies interiors de la xarxa catalana. La vertebració d’una infraestructura de mobilitat d’abast territorial sobre aquests territoris fràgils i amb un patrimoni urbanístic aparentment modest, ha exercit una dilatada influència des de la seva implantació fins a l’actualitat. En una primera part, la tesi se centra en la línia de Granollers a Sant Joan de les Abadesses (GRN-SJA) i vuit dels nuclis que connecta. Aquest projecte de ferrocarril miner dissenyat per Ildefons Cerdà ressalta la superposició de la seva base ideològica i teòrica amb la seva construcció real. Si bé inicialment va projectar-se per extreure carbó d’Ogassa, l’arribada del tren va generar un impacte significatiu, reflectit de manera paradigmàtica en la morfologia urbana de cadascuna de les vuit poblacions analitzades. En una segona part, la investigació amplia l’observació de l’impacte del ferrocarril a una selecció de quaranta-quatre realitats urbanes de diferents territoris de la xarxa ferroviària interior catalana. La tesi mostra com la reacció de cada nucli urbà és complementària, i a vegades contradictòria, amb la seva pròpia evolució urbana, que bascula des de l’optimisme i la confiança en el progrés que el ferrocarril va generar inicialment, passant per la seva obsolescència com a sistema de comunicació, fins al seu potencial actual com a mitjà de transport sostenible. La implantació del ferrocarril com a element extern i amb una forta condició infraestructural va produir una tensió urbana amb l’edifici de l’estació, condicionada per la distància física i pel seu valor simbòlic dintre del context d’aquestes poblacions. Aquesta situació va aportar una primera generació de productes urbans: la plaça, el carrer i el barri de l’estació. Posteriorment apareixerà una altra família d’elements que configuraran l’’altra banda’ amb equipaments d’abast territorial que contribueixen a fer més rica la sintaxi de la urbanitat de l’espai ferroviari contemporani. El conjunt de les reaccions urbanes confronta l’herència geomètrica del ferrocarril amb la naturalesa suburbana tradicional dels teixits urbans propers. D’aquesta manera, les diferències locals de cada realitat urbana queden enllaçades per una semblança territorial que les fa comunes i comparables pel fet de formar part d’una mateixa línia. Els productes construïts dilatadament al llarg de més d’un segle al voltant d’aquesta infraestructura presenten diversos graus d’identitat, de transformació i d’oportunitat, i adquireixen una major complexitat quan s’analitzen des de la perspectiva de l’espai ferroviari en el seu conjunt. La urbanitat fragmentària del ferrocarril convida a reflexionar sobre els diferents graus de pertinença urbana, i sobre la hipotètica intensificació d’usos al voltant de l’estació i per extensió, de tot l’espai urbà ferroviari.Històricament, la infraestructura ferroviària ha esdevingut un ‘implant’ que en alguns casos conviu amb el teixit urbà sense que aquest generi cap efecte al seu voltant. En altres casos, ha generat vincles o ‘empelts’ urbans en el seu entorn. També, la continuïtat de les vores ferroviàries i la seva capil·laritat transversal amb els teixits urbans propers delimiten un espai intermedi que presenta un notable potencial de transformació i millora. Finalment, la tesi busca demostrar la vigència de la urbanitat acumulada del ferrocarril en alguns dels nuclis urbans que connecta, i el seu potencial més enllà de l’àmbit de l’estació. Des d’una visió transescalar, es pretén posar en valor les línies interiors ferroviàries catalanes com a patrimoni a mantenir i potenciar en el futur.

Tribunal:
     PRESIDENT: LLOP TORNE, CARLOS JUAN
     SECRETARI: SALVÀ MATAS, CATALINA
     VOCAL: ARRIBAS NAVARRO, LUIS DIEGO
     VOCAL: ROMÁN LÓPEZ, MARIA EMILIA
     VOCAL: MATIAS RODRIGUEZ, ROBERTO
Resum de tesi: El propòsit d’aquesta investigació és analitzar els processos de recuperació de les àrees mineres a Espanya. Una revisió sistemàtica de la bibliografia sobre aquesta recuperació ens porta a comprovar que, malgrat les nombroses publicacions que expliquen diferents maneres d'intervenir, ens parlen de propostes aïllades, sense parar atenció als canvis al llarg del temps, als factors que hi han incidit, o al pas del rebuig a l'estima pel paisatge miner. Per això, a la tesi pretenem desvetllar els processos que ha seguit la recuperació d'espais miners i analitzar quins canvis s'han anat produint.En explorar les idees principals que han marcat el recorregut cap a la recuperació d'espais miners, convé destacar quant s'ha trigat a Espanya a entendre el paisatge miner com a patrimoni cultural. El seu reconeixement arriba fa tot just tres o quatre dècades, en les quals es produeixen avenços i projectes singulars.Volem demostrar com s'han anat incorporant diferents dimensions als processos de recuperació a partir de casos pioners, que antecedeixen els més comuns exigits per la legislació. Analitzem els processos per desvetllar els avenços, des de les primeres reivindicacions per recuperar unes condicions ambientals adequades, fins a la consideració del patrimoni miner i la valorització de les empremtes de la mineria. Ens fixem especialment en com s'ha anat integrant la dimensió cultural en els processos de recuperació minera, des de les primeres intervencions d'escala relativament petita, fins a projectes de major envergadura, que integren nombrosos vestigis relacionats amb l'activitat minera i arriben a configurar parcs territorials. Remarquem el moment en què la recuperació dels àmbits miners, que fins aleshores s'ha produït per imperatiu legal, o per voluntat de les empreses, esdevé reivindicació social, buscant alimentar el desenvolupament local. Considerem així mateix la posada en valor dels talls geològics en moltes explotacions.Hem escollit casos d'estudi que, tot i ser excepcionals, tenint en compte les nombroses mines abandonades, acaben marcant una clara tendència, alhora que són representatius dels processos de recuperació que es podrien aplicar en àmbits similars. Analitzem els seus components, i els patrons comuns en molts d'ells, marcant pautes per a futurs projectes, i oferint lliçons sobre els factors que incideixen perquè les debilitats no impedeixin la recuperació dels paisatges de la mineria, sinó que n'afavoreixin la revaloració i la posada al servei de l’interès comú.