Tesis en dipòsit públic

ARQUITECTURA, ENERGIA I MEDI AMBIENT

• ROMANO, MARCELLO: La urbe como conjunto ciudad-campo para su gestión ecológicamente más sostenible. Regeneración de los suelos hasta Pristinia: una nueva pauta de la planificación urbanística y del desarrollo regional
  
  Autor/a: ROMANO, MARCELLO
  Tesi completa: (contacteu amb l'Escola de Doctorat per confirmar que sou un doctor acreditat i obtenir l'enllaç a la tesi)
  Programa: ARQUITECTURA, ENERGIA I MEDI AMBIENT
  Departament: Departament de Tecnologia de l'Arquitectura (TA)
  Modalitat: Normal
  Data de dipòsit: 11/11/2024
  Data de FINAL de diposit: 22/11/2024
  Director/a de tesi: CUCHÍ BURGOS, ALBERTO | VALERO CAPILLA, ANTONIO
  Resum de tesi: Aquest treball explora les possibilitats de millora del grau de sostenibilitat ecològica de la ciutat, un concepte essencialment econòmic i energètic. Es refereix, això és, a una gestió de la nostra casa, la ciutat (de l'origen de la paraula economia, οἶκος, casa + νέμω, administrar), de naturalesa energètica, ja que l'ecologia esprem els serveis útils proporcionats pel medi ambient, i el treball útil dels recursos naturals equival al valor de la seva exergía (energia útil per a dur a terme un propòsit productiu). Per aquesta raó, es considera que l'aproximació més convenient al problema de la sostenibilitat ecològica de la ciutat sigui des del camp del saber de la termoeconomía, ja que combina l'anàlisi econòmica i termodinàmica.Millorar el grau de sostenibilitat ecològica de la ciutat suposa, evidentment, que aquest grau sigui mesurable. En cas contrari, no estaríem en les condicions per a esbrinar l'efecte de les intervencions de millora planificades. No obstant això, totes les anàlisis termodinàmiques i termoeconòmiques de sistemes (anàlisis exergética, anàlisis exergoecològica, anàlisi temporal) antecedents a aquest treball de tesi, s'han ocupat d'identificar el cost del sistema, mitjançant les unitats de mesura de la exergía o del temps, per a determinar les pèrdues físiques degudes al procés de quo (cost exergético de producció) i el cost físic per a reposar-les (cost exergético de reposició). Clar, en un món finit, com el que tenim, menys es consumeixi i més temps es pot continuar fent -sostenir- el que es fa. Sens dubte, aquesta és una forma possible, i en línies generals també coherent amb el significat de la paraula, d'entendre la sostenibilitat. No obstant això, en aquest treball s'entén la sostenibilitat ecològica com la qualitat de mantenir el més temps possible els serveis ecològics planificats i realitzats per l'ésser humà, per als seus territoris culturals, sobre la base de la disponibilitat de treball útil contingut en els recursos naturals. Amb la qual cosa, s'ha revelat necessari elaborar una metodologia de càlcul del grau de sostenibilitat ecològica d'un sistema, basada en la combinació de l'anàlisi exergética amb l'anàlisi temporal, per a poder determinar, això és, el cost físic del procés de quo, no sols en termes energètics (exergía), si no també en termes de temps necessari per a regenerar els recursos naturals empleats. Ja que, de cara a la possibilitat d'assegurar en el temps un determinat propòsit productiu, no és el mateix regenerar la exergía d'un bosc que regenerar la exergía d'un pou de petroli. De tots els territoris culturals, que l'ésser humà ha creat al llarg de la història, dues revesteixen particular importància, la ciutat i el camp, ja que serveixen per a habitar i per a produir (part de) aliments necessaris per a viure. El model hidràulic de sanejament domèstic urbà actualment més adoptat i implementat en el món, generalment, es basa en el consum d'aigua potable i en cicles oberts de la matèria orgànica del sòl. Entre altres efectes, això genera una relació ciutat-camp de tipus unidireccional, ecològicament desfavorable. Per aquesta raó, sobre la base de l'estudi del sanejament domèstic urbà, s'ha elaborat una proposta de millorar del grau de sostenibilitat ecològica de la gestió del flux de matèria orgànica del sòl que “circula” entre camp i ciutat. A aquest efecte, s'ha desenvolupat una eina de càlcul del grau de sostenibilitat d'un sistema productiu. Per a validar la teoria elaborada, s'ha fet per primera vegada un acoblament de la demanda exergética del camp amb l'oferta exergética de la ciutat, en matèria orgànica del sòl, de la qual cosa ha resultat un valor aproximat de 300m2/hab·any, fonamentat i contrastat per quatre procediments de càlcul, del potencial d'aportació d'un territori urbà a una àrea agrícola, per a regenerar el sòl fèrtil fins al seu estat òptim de Pristinia.
  

TECNOLOGIA DE L'ARQUITECTURA, DE L'EDIFICACIÓ I DE L'URBANISME

• PARRA ZEBADÚA, AMALIA: Identidad y raíces. Caracterización y puesta en valor del patrimonio arquitectónico tradicional. El Barrio Santo Domingo, Tuxtla Gutiérrez, Chiapas.
  
  Autor/a: PARRA ZEBADÚA, AMALIA
  Tesi completa: (contacteu amb l'Escola de Doctorat per confirmar que sou un doctor acreditat i obtenir l'enllaç a la tesi)
  Programa: TECNOLOGIA DE L'ARQUITECTURA, DE L'EDIFICACIÓ I DE L'URBANISME
  Departament: Departament de Tecnologia de l'Arquitectura (TA)
  Modalitat: Normal
  Data de dipòsit: 11/11/2024
  Data de FINAL de diposit: 22/11/2024
  Director/a de tesi: CORNADÓ BARDÓN, CÒSSIMA | GENIS VIÑALS, MARIONA
  Resum de tesi: Per tal de reprendre les arrels que van donar origen a Tuxtla Gutiérrez, i a falta d'un model de protecció que reconegui el seu patrimoni arquitectònic tradicional, es proposa la caracterització i la posada en valor de l'herència constructiva d'un dels barris més antics d'aquesta ciutat: el Barri Santo Domingo.El desenvolupament d'aquesta investigació es fa a partir d'una anàlisi més àmplia per comprendre de manera integral la problemàtica que envolta aquest patrimoni i així poder proporcionar eines per generar lineaments més encertats de cara a salvaguardar-lo. L’anàlisi és fa des de diversos enfocs: des de la dimensió urbana, com a part d’un conjunt urbà en un territori específic; des de la dimensió social, amb la perspectiva de les persones que l'habiten i, des de la dimensió arquitectònico-constructiva, per identificar i posar en valor els tipus edificatoris, a més de detectar un patró de lesions comú.La tesi doctoral suposa una base metodològica per contribuir a la salvaguarda del patrimoni arquitectònic tradicional tant en el cas específic d’estudi com en altres àmbits geogràfics amb problemàtiques similars, així com per la regeneració urbana integral de conjunts històrics. Es parteix del fet que la posada en valor del patrimoni construït va lligada a la dinàmica dels usos i, per tant, a la cultura local, cosa que equival al reforçament del sentiment d’identitat i de pertinença dels seus habitants, dels llaços comunitaris i a la millora de la seva qualitat de vida.